Colores

[NOTA RELATIVA A LOS COLORES QUE SE UTILIZAN: CON OBJETO DE FACILITAR LA LECTURA DEL BLOG HEMOS INCLUIDO UNOS COMENTARIOS O ACLARACIONES, ENTRE CORCHETES, EN LETRA CURSIVA Y EN COLOR "AGUA".
TAMBIÉN, PARA DISTINGUIR MÁS CLARAMENTE LOS TEMAS REFERENTES A TODO EL PAÍS DE LOS RELATIVOS MÁS INMEDIATAMENTE A CATALUÑA, HEMOS REDACTADO LOS PRIMEROS EN COLOR "BLANCO" Y LOS SEGUNDOS EN COLOR "NARANJA".]

viernes, 15 de diciembre de 2017

La propiedad rústica. La explotación agrícola


[Pere Arola vivió muy de cerca la evolución del tratamiento de la propiedad rústica y de las explotaciones agrarias durante los años 36 a 39. En efecto, Can Durán, Can Plantada y Can Patxau eran masías vinculadas desde tiempo atrás a su familia. Su visión es pues especialmente valiosa]

[Propietat rústica]

A semblança de lo passat amb la propietat urbana, en la propietat rústica els diferents governs rojos no donaren cap disposició anul·ladora, fidels al criteri de mantenir l’aspecte legal del regim, però en la practica també fou un mite el dret de propietat de la terra.

Els propietaris rurals foren un dels estaments socials que fou mes furiosament perseguit: això demostra ja quin fou el respecte al tal dret.

Les propietats grans o mitjanes de conreu directe, poc freqüents com es sabut a Catalunya, foren confiscats ja els primers dies del moviment pels sindicats de la C.N.T. de cada poble i en pocs casos per la U.G.T., o “rabassaires” , o amb intervenció al menys, d’ells.





A vegades foren portades en regim col·lectiu totes las d’un poble junt amb altres terres confiscades amb diferents pretextos. Altres, els jornalers de la finca formaven una col·lectivitat particular, si be estaven amb estret lligam amb la C.N.T. Raríssim fou el cas que una finca en aquestes condicions no fos col·lectivitzada; el pretext era sempre que el propietari era feixista, fos lo que fos. S’arribà amb aquesta generalització fins a finques molt petites. Les propietats minúscules foren arreplegades molt sovint, sempre que es podia dir que era feixista el propietari. Altres quedaren al us de la seva propietat.

Els propietaris que tenien les seves terres arrendades o en aparceria, que eren la major part, van quedar pràcticament espoliats. La Generalitat feu cap l’Agost del 36 una ordre dient que quedava en suspens el pagament dels arrendaments i parts, i no es digué ja res mes en els dos anys i mig. Als primers temps ningú no pagà salvo casos raríssims i particulars, dons aquest fet, sabut pel Comitè local hauria estat la mort casi segura. També la major part no estaven relacionats amb els propietaris. Mes tard, trets els Comitès després de maig del 37, els propietaris no declaradament facciosos pogueren anar a veure les seves propietats i llavors fou freqüent el cas de pagar l’arrendament donat que per la inflació i la abundància de diners, se els feia molt fàcil. Eren, naturalment els “bons arrendataris”. Aquet fet s’anà accentuant cap al fi del període revolucionari.

Les cases de pagès bones foren ocupades pels Comitès, refugiats, etc... Això salvo casos de poca importància o de fer molta pressió, no es pogué recuperar després de maig de 1937, ni en cap moment.



Can Durán en Palau Solitar


Es el cas de les celebres sentencies de la Generalitat: els Comitès portaven els expedients dels que els hi semblaven a la Generalitat; després de molts mesos (cap a fi de 1937) van anar sortint les sentencies, favorables, per tots (o casi tots) els que no s’havien absentat i en les que es deia que se els hi tornès tot lo que se els havia confiscat: però naturalment no els era tornat res, dons als que no se els havia fet cap procés per no considerar-los sospitosos tampoc se els pagaven els arrendaments ni els hi tornaven les finques administrades directament, ni les cases ocupades per refugiats o altra gent. En alguns casos es tornaren cases però no foren molts.

Al final, després del març de 1938, la circumstancia de esser el front mes a la vora feu que, al revés, per allotjament de sodats o alts funcionaris foren requisades cases que no havien estat confiscades fins llavors.



Masia Can Plantada.JPG
Can Plantada, hoy. Durante la guerra, fue confiscada y acogedora de refugiados

Per altra part, la parlada “comisión de incautaciones” del Govern Central en feu també moltíssimes confiscacions de finques rústiques a Catalunya, clar que quan era arrendament era un fet purament nominal




Respecta als danys causats a les finques, foren molt grossos: a part els de guerra per utilització de terres per camps d’aviació o be de destrucció de conreus en la lluita, hi ha els grans danys causats a les cases grans pel pas de Comitès, refugiats, etc... : tot brut, destruït, etc.

Can Patxau: finca rústica en Senmenat

Les regions de plantacions permanents patiren molt: a Tarragona, a molts llocs, foren arrasats els oliverars per substituir-los per altres conreus; en altres llocs foren tallats per fer llenya. Lo mateix passà amb les vinyes, inclús al pla de Barcelona; tots els conreus permanents foren per aquest estil. Els boscos, tan abundants en la meitat Est del país foren una de les riqueses mes destruïdes. Els Comitès locals feren grans tallades als primers temps per fer diners. Mes tard la Generalitat feu disposicions per evitar tal destrucció que no serviren de res. A partir del fi de 1937 el Subsecretari d’Armament els va intervenir per guerra (principalment per fortificacions); especialment des de juny de 1938 es desenvolupà una talla sistemàtica que, es pot dir, feu desaparèixer casi tota aquesta riquesa. La fusta treta fou una quantitat fabulosa. La falta de combustible feu que tothom tallés als boscos la llenya que volia i així els grans boscos dels voltants de Barcelona (Tibidabo, Vallvidrera, C. Baró) desaparegueren del tot. A Catalunya nomes quedaren arbres petits però les gran masses d’arbres grossos desaparegueren del tot.




Els Drets Reals sobre les terres (censos, etc.) no tingueren cap disposició; però ja es compren que no se en cobrà cap tampoc.

Fora de Catalunya anà tot pel mateix estil. Com a la major part de les regions casi tot el conreu era a jornal i foren col·lectivitzades totes les finques una mica grans (totes pràcticament), la commoció econòmica per la variació de la forma de conreu fou enorme; dons tot es va convertir en col·lectivitats de jornalers que en molts casos no treballaven les terres. El dret de propietat quedà tan anul·lat com ací, encara que el govern després fes veure lo contrari al confiscar les terres del facciosos.


[Explotació agrícola]


Com ja s’ha dit al parlar de la propietat rústica a Catalunya la commoció en la forma de l’explotació fou poc intensa degut a predominar el petit arrendatari.

Ja s’ha dit que les finques grans de conreu directe foren totes socialitzades, salvo rares excepcions. L’organització era de sola la finca o be de tot el municipi. En els dos casos els resultats foren, en general, desastrosos, els obrers treballaven tan poc com podien i aviat quedaren incultes bona part d’aquestes terres. Dintre aquestes terres ingressaren també les de els petits agricultors considerats “desafectes”.



A Barcelona, a varies localitats dels seus voltants, i també a pobles aïllats dintre el país es practicà la socialització integral de la terra, convertint-se tots els agricultors en jornalers. En general, salvo pocs pobles, no fou una cosa total sinó que es deixava una petita parcel·la al cultivador petit i tot el que deien “l’excés” passava a formar la propietat col·lectiva dels Sindicat. Aquest es el cas de Barcelona. No cal dir que escollien les terres millors. Els espoliats eren invitats a entrar al Sindicat, però en general preferien viure del tros que els quedava y res mes. Com els caps d’aquets sindicats eren jornalers complertament ignorants els resultats eren desastrosos: totes les monstruositats del canvi de conreus, destrucció de ceps, tala de boscos: tot se’ls ocorria. Al pla de Barcelona moltes terres de les mes bones eren cap el 1937, incultes degut al desordre del sindicat.

(Mentrestant, la gent de Barcelona, per poder menjar conreave la Muntanya Pelada, la plaça de Les Glories i els solars.)

Encara que la FAI va treballar molt per estendre el sistema, l’oposició dels interessats i dels partits del F.P. des de la Generalitat feu que el sistema no aconseguís una gran extensió. No obstant no se’n va dissoldre cap dons els antics cultivadors no tenien interès en recobrar les terres perquè les collites els fossin robades per l’Estat

En 1937, al principi, la Generalitat feu un decret de distribució de terres per igualar les terres; clar que no es pensà ni es posà en practica donat les terribles discussions que hagués originat.

En conjunt la explotació es feu dons com abans. Quan, sobretot des de abril del 38 per cridar les lleves des de la de 1928 a 1923 (setembre), faltaren gran part dels braços, moltes terres quedaren sense conreu dons totes les moixigangues que es feren no serviren de res. Ho va empitjorar el que els pagesos eren cridats per fer fortificacions. A partir de setembre el camp no es conreà i al gener del 39 estava inculta la major part de la terra de conreu de Catalunya. 


Camp sense conreu


Aquesta crida per fortificacions fou un error capital dons deixà amb la fam a tot el país. Sortosament lo primerenc de la data de la alliberació feu que es pogués ja rebre moltes coses, però de durar quatre meses mes la lluita al camp català hi hagué hagut fam terrible. El Govern ho feu perquè ell vivia de fora però no pensà que la població civil vivia de lo que pescava als camps del país dons amb el racionament hagués mort. A evitar esta conseqüència es parlà del racionament a partir de 1938 però era una cosa hipotètica. Des d’aquest punt de vista essencial, la situació de Catalunya no es podia perllongar gaires setmanes.

Les diferencies estaven en el sistema de distribució. Als primers temps en tots els pobles els Comitès de Milícies Antifeixistes que s’abrogaren tota la autoritat, dons els Ajuntaments quedaren al recó sense fer res, y que eren tots amb domini absolut de la CNT, ja que no aconseguiren establir el seu sistema en la producció, el desenvoluparen en la distribució. Tots els pagesos hagueren de vendre el gènere al Comitè i aquet el venia al Comitè del lloc on l’hi semblava.

Quan a l’Octubre del 36 es formaren els nous Ajuntaments a imatge i semblança de la Generalitat, s’intensifica sota la pressió del Comitè –que encara que dissolt funcionava i a molts llocs era el mateix Ajuntament– un règim de casi independència dels municipis (un vertader feudalisme), i es seguí el mateix sistema: el municipi tractava d’igual a igual als altres municipis o a la Generalitat, que per adquirir queviures tenia que fer tots el esforços diplomàtics. Després de maig de 1937 el control de la Generalitat fou mes efectiu però aviat fou usurpat pel de l’Estat Central que la desbancà completament.

Els sindicats locals foren legalment els únics compradors dels productes fins al final -els tenia que entregar al Estat- i feren moltes vegades tota classe de trampes amb intercanvi d’altres productes, etc... Era tota una tàctica i habilitat personal de cada Ajuntament. El particular feia amb relació al sindicat local les mateixes trampes per adquirir productes d’amagat però donada la campanya de depreciació monetària (un dels triomfs del espionatge) totes les transaccions clandestines eren en espècie sent el cèlebre intercanvi, sobre tot des de maig del 38 una de las característiques essencials del sistema dons el practicaven no nomes tots els funcionaris sinó fins el mateix Estat, d’amagat.


Camp de blat, conreat

Per evitar aquets fets l’Estat exercia una vigilància fortíssima i els castics als sindicats estraperlistes foren grossos, ara que, com sempre, els mes culpables anaren fent dons tenien les espatlles guardades.

Des de el punt de vista del cultivador te mes importància l’acció dels sindicats sobre els cultivadors. Com aquets no tenien prou amb lo que els deixaven guardar per ells o no estaven contents dels bitllets que els donaven en pago o no els pagaven moltes vagades, feien tota l’ocultació del gènere, que venien amb intercanvi o amb bitllets sèrie. Això donava lloc a represàlies, registres, robatoris, multes i moltes vagades hi havia l’arbitrarietat mes espantosa si el acusat era de dretes. L’Estat on l’hi semblava que el poble es confabulava per la ocultació l’hi enviava un batalló de carabiners que s’allotjaven per las cases, compraven o robaven lo que els semblava, feien registres, detencions, etc., posant en pànic a tot el país. Des de maig del 38 aquesta plaga fou sempre a un lloc u altre de Catalunya. La vigilància del petit tràfec es feia a les carreteres on es decomissaven les petites partides que la gent famolenca, amb mil perills pels transports, anava a buscar i moltes vagades les mercaderies eren tornats a vendre pels mateixos carabiners. Denunciats aquests espantosos abusos, que eren mils i mils, disminuïen una mica els atacs al petit paquet. En canvi els negociants feien totes les martingales clandestines.

En resum: si en la producció el regim seguí per l’estil, en la distribució fou essencialment diferent dons desaparegué del tot el comerciant privat, substituït pels sindicats locals i organismes estatals, amb l’acompanyament de coaccions i vigilància que això comporta.

Idèntiques característiques hi hagué a tota la zona roja. La producció no disminuí tant l’últim any a la zona central i llevant dons el sistema col·lectivista d’explotació permeté anar seguint amb mes normalitat.











miércoles, 27 de septiembre de 2017

INFORMES Y ANEXOS


La transcripción de los comentarios de Pere Arola  sobre el día a día de la Guerra, resulta compleja y lenta. Por ello, pasamos, antes de continuar con esa transcripción, a transcribir sus comentarios resumen de la situación de Cataluña durante los años de la contienda.

Más adelante, recuperaremos las anotaciones del día a día. Además esa previa transcripción de los Informes y Anexos, nos ayudará a entender mejor, más adelante, los detalles concretos que destaca Pere.


..........

sábado, 16 de septiembre de 2017

La Propietat Urbana durant la revolució


[Como es bien sabido, la revolución anarquista y, más adelante, comunista, que tuvieron lugar en Cataluña durante la guerra de 1936 a 1939 afectaron a todas las persones y a toda la vida del país y, por ende, a todas las actividades económicas, empresariales y sociales. Transcribimos en esta “entrada” los recuerdos de Pere Arola acerca de los hechos y circunstancias acaecidos en el ámbito de la Propiedad Urbana durante esos años. Hechos y circunstancias que Pere Arola vivió de cerca: en buena parte “de primera mano” ]

Durant els primers mesos sols es donà una llei referent a la riquesa urbana. Fou el Decret de la Generalitat de fi de Juliol establint la rebaixa de un 25 % en els lloguers inferiors a 300 ptas. mensuals, seguit del de l’Estat establint el 50% en els inferior a les 200 ptas., també mensuals.


Famós bombardeig sobre la trama urbana de Barcelona

[Propietaris d’habitatges sense administrador]


El propietari que no tingué cap dels conflictes que s’explicaran va anar seguint cobrant els lloguers amb bastanta facilitat dons la gran rebaixa i l’augment dels jornals feia fàcil el pagar-los. No obstant, especialment en els barris obrers, era freqüent el cas del que per principi no volia pagar i que naturalment no hi havia res a fer. Com que s’havien de pagar les contribucions i les obres eren tan cares, poca cosa quedava en el millor dels casos. Tot lo dit es refereix als propietaris que es portaven la finca ells mateixos sense administradors. 

[Administradors Sindicats a C.N.T. o a U.G.T.]

Com els de totes les professions els administradors es van haver de sindicar. Una colla d’administradors sense escrúpols constituïren el sindicat de la C.N.T. en que obligaren a entrar a quasi tots. Uns quants, mes vius i prudents, es salvaren formant el de la U.G.T. Aquets conservaren la seva independència, aplicaven un percentatge per les atencions sindicals i feien les liquidacions als propietaris en tots els casos en que per la situació d’aquets o de les cases les era possible.

A la majoria dels de la C.N.T. els van fer entrar en una “Administració Col·lectiva” que va esser una de les mes fructíferes “pillades” de la revolució. Agruparen un enorme numero de cases (vora el 50%), cobraven els lloguers millor que ningú dons si era precís es feia l’amenaça, i no pagaven cap contribució i, si bé feien obres, el romanent que quedava era enorme: d’aquest, amb excuses o sense, no en donaven res al propietaris i amb filtracions enormes s’anava gastant, essent continues les fugides dels que ja plens de butxaques s’anaven al estranger. Fins al gener el negoci va anar creixent dons anaven fent entrar en la Agrupació finques de administradors recalcitrants confiscades per tota classe de sindicats, etc... Formaven part del Sindicat de Professions Liberals, Secció “Técnicos Administrativos”


Camió de la FAI

El de la U.G.T. es deia “Gestores Administrativos”. Un grup dels mes importants i acreditats Administradors formava part de la C.N.T. però amb les seves combinacions i propines aconseguiren no formar part de la “Administració Colectiva” i actuaven com els de la U.G.T. si be aplicant un percentatge mes crescut (del 10 %) pel Sindicat.


[Confiscacions menys raonables o no raonables]



Tots els sindicats e inclús partits polítics es dedicaren des de els primers dies a la caça dels “feixistes”, com es sabut. Darrera de cada assassinat venia sempre la confiscació de les finques si es que en tenia. Altres vegades no ho feien. També es feu en moltes cases dels fugitius o absents i, en fi, en moltes dels que els semblava que eren dretans; o be confiscacions de finques dels propietaris de fabriques o establiments pel personal col·lectivitzat o pel Sindicat del ram corresponent. A vegades es confiscava la entitat que hi trobava un pis bo per ella o que ja residia en un pis seu [Entenc que una “confiscadora” confiscava la entitat que era propietària de un pis que l’hi anava bé o en el cual ella era inquilina...]

Era freqüent el cas de lliurar-la al Sindicat de Professions Liberals per la administració [s’entén que qui lliurava era qui la avia “confiscat”]. Però mes freqüent el de portar-se-la ells mateixos. En moltes cases hi havia el cartell de confiscació per entitats molt variades i mes eren les confiscades sense cartell. Els Sindicats de Fusta, Químiques, etc. en tenien moltes; encara que els de la C.N.T. eren els que feien casi tot; també, en casos mes justificats, la U.G.T. I inclús els partits d’esquerre ho feien: clar que era freqüent en aquets casos que la C.N.T. els en tragués i s’ho quedés ella.

El Sindicat de la Construcció de C.N.T. a part de confiscar totes les obres en construcció va confiscar també enorme numero d’altres

En general tots passaven a cobrar i segons la seva força cobraven mes o menys. També tots coincidien en no pagar cap contribució.

[Comissariat de l’Habitatge de la Generalitat de Catalunya]

Com que aquest procés de confiscació s’anava fent pel Agost i Setembre general i amenaçava amb acabar amb totes les cases que no tenien administrador, la Generalitat que temia anés tot a mans de la C.N.T. i que veia en les cases una possible font d’ingressos, a part de voler donar un aspecte de normalitat i respecte al Dret, creà el “Comissionat de l’Habitatge” el 15 de agost de 1936, amb gran sigil, per evitar el moviment de la C.N.T.

Allí tots els propietaris de cases no confiscades les hi inscrivien, s’obligaven a portar a segellar els rebuts i els contractes de lloguer i els hi donaven uns papers que es ficaven a les portes de les finques que deien: “Edifici intervingut per el Comissariat de l’Habitatge de la Generalitat de Catalunya”. Això evità moltes confiscacions, especialment les sense cap causa (dons en cas de ser conegut industrialment o assassinat, poc hi feia) i feu una certa pressió en el cobrament del lloguers. A fi de mes es portava una liquidació de cobros i despeses. També feu una certa por al Sindicat de la Construcció i als grups d’operaris de totes classes que feien a les cases, sense dir res, les obres que els semblava i després passaven a cobrar al final o setmanalment i si no es pagava lo que deien es quedava la casa; forma que es desenvolupà no obstant en Octubre i Novembre. Poques cases degueren quedar sense incorporar-se al “Comissariat” de les sense administrador i aquestes poques caigueren en mans del primer que passà


Gran edifici "protegit" per  "barricades"


[Situació a l’Inici de 1937]

Al febrer de 1937 no arribaven al 50 % les cases en que, sia per administradors o pel mateix propietari i amb totes les limitacions de obres sense to ni so, gent que no pagaven, etc. s’administrava rectament. Les altres, els seus fruits crescudíssims anaven a les butxaques de qualsevol i representaven la “pillada” mes grossa de la revolució.

Al inici de 1937 es notà en tota la C.N.T. un moviment per substituir els mètodes incontrolats i completament anarquistes, per la constitució d’un sistema complet d’Estat basat en els Sindicats i la Federació de Sindicats, o sia: de baix a dalt, al revés de l’Estat Socialista. De llavors daten els 12 Sindicats Únics de la C.N.T., etc. Això portà a tolerar menys que mai l’existència d’altres sindicals. Es l’època burocràtica de la C.N.T.

En l’administració de les finques es presenta l’acord del Sindicat de Professions Lliberals i el de la Construcció. Aquet havia anat confiscant moltes cases, no sols les a mig fer, i les de tots els propietaris que no havien pogut pagar les obres que els hi feien per força, sinó també les de tots els constructors que havien fet col·lectivitzar. Era un lot molt respectable i fructífer.

Les dos administracions es fusionaren en una, depenent del Sindicat de Professions Lliberals: L’Administració Popular Urbana a la que ingressaren, amb o menys unanimitat cases d’altres Sindicats o Organismes de la C.N.T. Aquesta Administració prengué seguit la dita tendència de caire totalitari, i especialment en certes zones de la població va anar posant el seu cartell de confiscació a totes les cases. Els de la U.G.T. posaren els seus per evitar que els hi confisquessin (dons posat el paper ja anaven a cobrar lloguers) i molts propietaris veient que els papers de la Generalitat no servien de res, anaven a l’Administració de la U.G.T. per que els les salvaguardessin. La C.N.T. creà una sèrie de zones amb oficines particulars.

No obstant, aquesta situació que conduïa a quedar-se tot la C.N.T. no tingué temps de prendre gran abast, doncs la Generalitat amb el pretext de que era intolerable seguís un moment mes l’actual estat de coses, prengué unes mesures el resultat immediat de les quals fou el que el tant per cent de propietaris que encara cobraven rentes deixessin de percebre-les i que la organització de la C.N.T. passés a ser la oficial.

La Pedrera

[Els Decrets de Tarradellas. Nadal del 37. Dissolució del “Comissariat de l’Habitatge”; creació de la “Junta Mixta de Administración y Control de la propiedad urbana”]


Aquesta legislació correspon a alguns dels decrets que Tarradellas (amb la col·laboració de Carrasco i Formiguera, es digué) estudià per Nadal a S’Agaró i formen un total de 57 decrets de varis assumptes i que no serviren per a res. Els referents a la Propietat suspengueren el cobro dels lloguers de Febrer, dissolgueren el Comissariat de l’Habitatge i crearen una Junta Mixta de Administració i Control de la propietat urbana que, posteriorment (un mes després) fou encarregada de la administració de totes les finques de Barcelona. Amb el centre al local del Comissariat (Passeig de Gracia, encreuament Diagonal), tingué les mateixes zones i oficines de la Administració Popular Urbana de la C.N.T. Sobre el personal de la C.N.T. ingressà tots els dels restants administradors i una gran multitud de propietaris o parents d’ells que tingueren influencia per això.

Aquesta Administració es una de les coses mes "divertides" de la revolució: organisme autònom amb una plantilla de personal fabulosa; es pot dir que “absorbia” gairebé tot lo que cobrava. Amb algunes variacions persistí fins al final del domini roig a Barcelona: amb retràs va anar cobrant lloguers però cada dia la recaptació va anar disminuint sense que deixés de esser formidable donada la facilitat que la inflació donava per pagar. L’única acció per obligar a pagar era el no fer cap reparació i llavors els hi feien caure. En general si be anaven fent reparacions i això amb una sèrie d’inspeccions prèvies i posteriors i assessoraments tècnics de tota mena (dons de tot hi havia al personal), les cases no milloraren pas i probablement els hi faltà allò que hi dona l’acció personal del propietari o del administrador. Als últims temps, la falta de personal i materials i la molta gent que no pagava ho empitjorar molt: les cases van anar decaient per culpa d’aquesta administració.

Una de les conseqüències d’aquet sistema de administració fou la desaparició total dels industrials particular que es dedicaven a obres, dons aquesta administració les encarregà a los col·lectivitats respectives i així els que s’avien anant resistint a incorporar-se es van veure obligats a sucumbir.

Si be la Administració pagava, aviat o tard, les obres no ho va fer pas amb les contribucions, que segons sembla no mes va pagar un trimestre. Això fou possiblement una maniobra de la Generalitat per no haver de donar diners a l’Estat. L’Ajuntament segurament cobrà bona part per ell, sinó no s’haguera pas sostingut. Encara que era un sistema molt car, sobraven diners, els quals passaven a la Generalitat com a reserva. Sempre es van anar donant excuses als propietaris per no pagar-les: per fi, a finals de 1937, s’iniciaren les liquidacions, del primer trimestre de l’any, molt migrades i que no es feren efectives sinó després d’una completa demostració per documentació e la propietat: pocs varen esser els que cobraren i encara poc. Durant l’any 1938 sembla es pagà una mica mes, però era cada moment mes freqüent el quedar a 0. Aquestes liquidacions es feren mes que per res altre per donar al estranger impressió de justícia. Es pot dir que des de gener del 37 no cobrà res la propietat. L’única avantatja dels propietaris es que no se els cobrava lloguer per considerar-lo a compte de les liquidacions. 


Al principi de 1938 aquet organisme passà a dependre directament de la Generalitat i aquesta disposà mes que mai dels ingressos. Pot dir-se que la major part dels ingressos que la Generalitat tingué des de febrer de 1937 i que l’hi permeteren sostenir les seves enormes despeses procedien d’aquesta Administració dons eren extrets valent-se del endarreriments en la liquidació i de la no liquidació.


Chalet en Casanova/Londres

[Primavera de 1938. L’Estat s’apropia de la administració d’alguns bens urbans gestionats abans per la “Junta Mixta de Administración y Control de la propiedad urbana”. A mes, confiscaven els immobles dels declarats “desafectes”]


Aquesta entitat absorbí totes les altres i ho administrà tot fins que a la primavera del 1938 el Govern Central es dedicà a fer judicis de desafecció al regim confiscant-se del bens de tots els fugitius. Posaven un petit cartell immoble i avisaven que quedava prohibit pagar a ningú que no fos la Delegació d’Hisenda (dons ells, amb el seu fariseisme afectaven creure que les cases de Barcelona se les administraven lliurement els seus propietaris) i això portava un conflicte amb la Junta de Administració i Control que sense cap gestió quedava resolt a favor de l’Estat, qui cobrava els lloguers pel seu compte amb mes efectivitat que l’Administració. El numero de finques confiscades per l’Estat anà creixent fins a ser molt important.

En els immobles, a mes de els naturals perjudicis causats per l’abandó es tenen que citar els causats pels bombardejos que fores des de la destrucció total del edifici a desperfectes mes o menys grossos o a pèrdua de vidres solament. El numero de edificis sinistrats s’aproxima als tres mil dintre de un total de seixanta mil en tot el terme municipal: els llocs estan citats en el capítol de bombardejos. En dit numero no hi entren sinó els que tenen desperfectes en l’obra seriosos i no trencament de vidres i de persianes i balcons que es tan corrent.

Altre perjudici fou el dels refugiats que tingué importància especialment en l’Eixample, col·locats en tots els pisos abandonats, moltes vagades fent marxar als estadants o be, barrejats amb ells malmeteren tots els pisos fins a cremar les portes, el parquet, i aixecar l’enrajolat: nombrosos pisos quedaven destruïts y plens de porqueria.

La Diagonal

[Els porters i vigilants de les cases]


La qüestió de porteria o vigilància de les cases fou en innombrables casos causa dels pitjors atropellaments per les denuncies dels porters. Aquets s’assignaren un sous base sobre el qual els propietàries recaptaven dels llogaters una resta: venien a fer-se 200 ptas. mensuals. Cap al desembre de 1936 es substituí això per un sou mes moderat: de 125 a 150 ptas. Estaven sindicats tots y cada central tenia un sistema u altre de cobrar. Tenien senyalada una festa setmanal i els sindicats crearen un cos de suplents que cobraven del propietari 8 ptas. diàries. Segons la qualitat de la casa la porteria o suplència eren de home o de dona.

A partir de febrer de 1937 aquets funcionaris cobraven del seu Sindicat al que la Junta els hi donava els diners. En generals les escales i porteries no perderen gaire en netedat i l’aspecte d’elles fou sempre com abans del 18 de Juliol.


Vista aèria del Casc Antic

[Decret de Municipalització de l’ habitatge del 1937]

Exceptuant les dites confiscacions que s’iniciaren cap a fi de 1937 i com s’ha dit arribaren a esser molt importants, no es donà pel Govern Central cap disposició sobre el dret de propietat.

La Generalitat feu pel mig de 1937 un decret de Municipalització de l’ habitatge que quedava potestatiu dels municipis. El de Barcelona tant per que li hagués estat una carrega econòmica, com les pressions dels qui volien que el regim tingués una caire moderat no s’hi acollí

En canvi s’acolliren molts municipis forans, especialment els que des de els primer temps la C.N.T ja la tenia municipalitzada. En dit decret s’establia exempt de la municipalització les cases habitades pels propis amos i altres punts per l’estil. Al principi la C.N.T. havia estat molt mes radical. A fi de comptes, en els nombrosos pobles, especialment els grans, en que s’establí la municipalització pagà qui volgué i respecte a les obres en pocs llocs hi hagué una organització. En tots els municipis d’aquest tipus, els propietaris no cobraren res, com no sigui algun cas personal i fet amb tot sigil.

En la majoria dels pobles no s’aplicà la municipalització, i pagà qui volgué i encara tractant-se de propietaris que no havien tingut que fugir. Fou un assumpte purament de consideració personal i de volgué quedar bé. Les cases dels pobles decaigueren molt, a part dels llocs on hi va haver bombardejos i refugiats.

La Generalitat també realitzà, tant a la ciutat com als pobles, confiscacions d’immobles de desafectes al regim: en realitat totes les confiscacions realitzades als primers temps foren nominalment fetes per ella: de les que tingué noticia, que foren no pas totes, feu un gran expedient que es resolia favorablement en tots els casos en que no era la persona fugitiva a l’estranger o clarament desafecte i per tant detinguda. Ara que tant si es feia el expedient i era resolt favorablement com si no es feia, per contar com no confiscada, la situació era igual dons el cobrar depenia exclusivament de les causes dites abans. Si la casa era ocupada per qualsevol sindicat o per refugiats era segur no marxarien i casos rars son els de aconseguir fer marxar refugiats invocant aquestes sentencies.

[Situació a la resta de la zona roja]

A la resta
de la zona roja tot anà per l’estil: les confiscacions oficials foren molt mes nombroses especialment els 1937 i 1938. A Madrid, i sembla també a Valencia, les cases en aquest estat eren administrades per un organisme de l’Estat. La resta, no molt nombrosa, estava, crec, com abans, però rar era el que pagava: a Valencia es possible; a Madrid, els canvis que la guerra donà, ho fan poc probable. Als pobles, el no pagar era mes corrent encara que a Catalunya. Els immobles patiren els danys com a Barcelona: mes forts foren a Madrid pels obusos i especialment pels refugiats d’altres barris, també la brutícia era enorme en pisos i escales comparant amb aquí 

[Amb l'entrada dels nacionals]



Amb l'entrada dels nacionals acabà aquest calamitós temps per la propietat urbana.

Prescindint de disposicions donades i que no s'ajustaven a les circumstancies de Barcelona, es seguí el criteri de cobrar els lloguers integres des de 26 Febrer, prescindint de lo atraçat, si be les circumstancies feren que s'anés molt lentament en el pagament degut a trobar-se sense diners la gent. Per lo demés el regim d'administració fou el corrent, a part de fer moltes declaracions. 


lunes, 10 de julio de 2017

Informes y anexos 2º. Aprovisionamientos, 2

Aprovisionamientos. Períodos posteriores

Com hem dit abans, Pere Arola va fer una revisió exhaustiva de les provisions (fonamentalment alimenticies) de les quals la gent del carrer podia disposar. Es tracta d’una revisió “dolorosa”: manifesta la penúria en què va quedar bona part de la població barcelonina durant la guerra civil. Distingeix 4 pèríodos. En aquesta segona “entrada del blog” sobre el tema ens referirem als dos períodes posteriors. Com hem dit abans, efectivament, és una lectura amarga; especialment amarga pel que fa a aquests períodes posteriors.

Al final, després d'una breu referència a la situació d'altres zones republicanes, es refereix Arola a la situació a l'arribada de les tropes de Franco

[Les fotos d'aquesta "entrada" són actuals: serveixen per crear unes certes discontinuïtats en una narració tan amarga]

Aquest problema es presentà  des de el primer moment del moviment. La causa, podríem dir geogràfica, es la de que vivint a Barcelona dels productes agrícoles i ramaders procedents de les regions preses pels facciosos, fatalment es tenia que notar una gran falta. A aquesta causa si sumen el “despilfarro” de tota classe de productes alimenticis fet pels milicians al front i l’acaparament  dels comitès sindicals a la capital i també, en gran part, la intervenció de la C.N.T. al mercat central de tots els productes i les intervencions a mercats i botigues que destruïren la organització antiga de distribució.

Cap al final amb l’ocupació d’Aragó i la separació de Valencia, la primera causa actuà en forma catastròfica, ajudant-t’hi la política de reserves del Govern i la falta de braços e iniciativa al camp, que determinava no es conreés casí la terra.

Quatre períodes es poden distingir:
1º) Des de el començament a mitjans de desembre de 1936.
2º) Des de desembre de 1936 a octubre de 1937.
3º) De octubre de 1937 a abril de 1938.
4º) Des de abril de 1938 al final.
  

Tercer període: S’inicia al Octubre de 1937,  quan ve el Govern des de Valencia: llavors es digué molt que la situació de proveïments milloraria molt dons el Govern s’encarregaria: però com el Govern era partidari de fer grans reserves i de que per la gana el poble extragués les ultimes reserves particulars no es guanyà res sinó tot al contrari, donant-se l’excusa de que la Generalitat no volia cedir el serveis.

Es desenvolupà dons un hivern terrible en que tothom va amagrir moltíssim i en que la gana fou grossa essent total la falta d’aliments al públic i molt  mes difícil el procurar se’n de sota mà

En el pa se segueix el mateix regim i a lo llarg del període s’anà disminuint el racionament fins a fer-se molt petit (100 grams diaris).


 Fora del pa no es repartí de racionament res mes pràcticament: dons no es res per conservar la vida  les dues o tres vagades que donaren carn congelada i que encara molts no arreplegaren;  les quatre o cinc reparticions de 200 grams d’arròs, mongetes o cigrons; miques d’oli i sucre: tot això en un període de tres meses. No es donà gens de peix, ous, aviram, patates, carbó. En fi: amb el racionament oficial una persona àuria mort als vuit dies. I fora del dit racionament públicament no es venia res mes.

Era precís procurar-se dons l’alimentació  en forma clandestina, però en general  els mètodes barats (compres per fabriques, sindicats o, principalment, cooperatives) anaren fallant i els únics mètodes fàcils eren les compres anant a fora o be comprant lo que portaven de fora gent sense escrúpols, i ho venien en els dos casos a preus deu vagades lo normal, en general. Era lo que se’n digué “estraperlo”. Com es natural la gent modesta van esser els que patiren mes dons es van tenir que limitar a viure del “racionament” i de verdures comprades a preus molt alts (10 vagades) a pobles veïns.
      
Gitanos dels barris extrems i tota la gent d’hampa i aventurera sortien en uns trens atapeïts i penjats cap a Tarragona i Girona i tornaven carregats de productes que freqüentment els hi requisaven les forces; que venien a preus elevadíssims fent enormes negocis. Junt amb aquesta enorme quantitat de gent, molts altres hi anaven de pura necessitat i eren els que trobaven menys i encara amb peripècies innombrables [en comentar aquesta situació, un amic d'uns 70 anys, m'explica que la seva mare havia estat una d'aquestes persones pobres que sortien a comprar patates a les masies i pobles; i que ho recordava amb gran tristesa]. Es aquesta l’època en que el negoci clandestí es desenvolupà amb mes extensió.       
  
      De que visqué la gent?  Molts tenien reserves de patates fetes al estiu: amb aquestes, el pa i farina de blat de moro i les llegums que es podien trobar anaven fent, però aprimant-se enormement. Els que no tenien patates patiren molt mes dons no es podien trobar enlloc.




La compra clandestina a Barcelona era la mes cara: l’anar a fora no tant, però terriblement penós: el que hi tenia família o coneguts podia comprar mes barat, de lo que hi havia dons faltaven també moltes coses al camp. S’inicià el sistema de fer-se enviar paquets del estranger els que hi tenien  coneguts.

Pagant enormitats es trobava de tot però pocs hi podien arribar, i la majoria es tenia que limitar a algun llegum, molta farina de blat de moro, patates si en tenien, el pa i la verdura que es pogués trobar...

  A fora depenia tot de la Regió: cap al hivern  faltà el pa a totes les zones veïnes de Barcelona, y a altres mes lluny. Tots els pobles grans passaren mesos sense un gra de pa, venent-se a 30 ptas el kilo el que feien els pagesos amb la seva farina i també el de Barcelona que procedia de gent que tenia carnets falsos o amb morts, cosa normal a tot carnet.  També es vengué a l’Empordà i a Barcelona  pa francès a 30 ptas. el kilo.



A mes a mes del pa, que en tots els llocs era racionat, no es donava res mes de racionament: la població no pagesa es tenia que espavilar comprant als pagesos però aquets tenien molt poc dons tothom es dedicà al conreu de tots els elements necessaris per viure i, naturalment, el sobrant per repartir era molt escàs.  Aquesta modificació dels conreus fou una de les causes mes fatals de la gana que hi hagué.

A mes a mes, com es deia que els diners no valdrien res s’inicià el sistema de no vendre si no era amb canvi  d’oli o be de sabó etc., que fabricants clandestins els proporcionaven.

Respecte a carn a alguns llocs encara se’n matava alguna vagada; a altres, gens.






Mes es mantingué la cansalada. D’ous se’n trobaven a 30 ptas. la dotzena. Gallines, a 1.000 ptas.  La riquesa d’aviram i ramats de totes classes es reduí a fraccions molt petites del primitiu.


Lo que els Comitès o Sindicats locals podien treure dels pagesos (com no necessari per viure ells ) que era molt poc i reduït als productes mes produïts a la comarca (blat, patates,  avellanes, oli, etc...) era guardat per ells. La Generalitat i l’Estat ho exigien, però ells feien un altra “guardada” com els pagesos, en que hi cabien també totes les contingències i amistats..., i la resta l’Estat  o be s’ho emportava o be el feia servir pel consum segons les patates, avellanes, oli, etc. o be, blat.

Les fabriques, sindicats, etc. de Barcelona tractaven amb aquets sindicats locals però aquestes transaccions eren també molt vigilades i s’anaven fent difícils, dons no es donaven permisos pel transport.   Ho mateix els passava a los Cooperatives.

Fora de tot això hi havia els subministres als empleats dels Organismes Oficials. Aquets anaven bastant “grassos” : les cooperatives de funcionaris de l’Ajuntament  i especialment de la Generalitat, repartien racionaments mes abundants . Els ministres vinguts de Valencia també van organitzar cooperatives que els servien molt bé i a preus baixíssims. Lo mateix tenien tots els refugiats que en els pobles o ciutats menjaven a costa del municipi, enormement mes be que els ciutadans del país. Per fi, els que participaven de la Intendència anaven també be dons tenien el “chusco” de 400 grams diaris  i bastant aliment. Les industries de Cuer  donaven un pa de 400 grams  també per treballador, diàriament.  El peix era venut clandestinament als ministeris a preus exorbitants.


Respecte al establiment de bars, restaurants, etc., patiren moltíssim. Els cars, cada vagada mes clandestinament, venien de tot a preus al voltant de 100 ptas., un dinar de 5 d’abans.

 Els altres, la majoria eren tancats i alguns servien el que podien. S’establiren menjadors per la Generalitat  a 2,50 ptas. en que donaven un platet  de llenties i una sopa, que eren freqüentats enormement.

Els bars i cafès no venien casi res: pa enlloc; cervesa acabada, xocolata, també; sols algun licor, gelats d’aigua sola casi,   taronjades i res mes.   Molts eren tancats.  
 

Quart període: Amb la retirada d’Aragó i trencament de les comunicacions amb València s’inicià l’últim període, que es el mes terrible de tots i l’estabilització  d’un regim de gana de proporcions catastròfiques  que produiria una depauperació profunda (pèrdues de pes normalment de 15 o 20 kg, e inclús mes) i una mortalitat del 100 % sobre lo normal produïda per la debilitació conseqüència de la falta d’aliments i les penalitats, especialment a persones d’edat. 

La causa es troba en que per la pèrdua d’Aragó i part de Catalunya faltà una enorme base d’aprovisionament i que les reserves que es treien de Catalunya clandestinament, s’esgotaren ràpidament en forma absoluta.  Com  que el racionament oficial era sarcàsticament insuficient per viure, les penalitats foren extremades.  

El pa continuà a Barcelona  essent l’única cosa organitzada. El racionament varià moltes vagades, essent al final 150 grams diaris, que era el corrent. A mes a mes molta gent eren beneficiats pels difunts que tenia al carnet. Als últims temps, desprès de molt parlant-ne, es posà en marxa una reforma per evitar aquets abusos en el pa que portava un canvi complet de les targes de racionament que eren vigents des de la Primavera de 1937. Si be es feren sobre això els empadronaments i disposicions interines no pogué arribar a desenvolupar-se.


A mes els d’indústries de guerra tenien un pa de 50 grams diaris i els que percebien d’Intendència, que eren tots els soldats i funcionaris del exercit, un “chusco” de 500 grams per dia; en teoria els tals últims havien d’esser de baixa del racionament de la ciutat però en la pràctica no era així.  Fora d’aquets pans “oficials” lo clandestí eren els “chuscos” que es venien a cinc duros i, en algun temps, pa francès al mateix preu. El “estraperlo” de pa a Barcelona era, no obstant, cosa molt rara. Pels estrangers es feia pa de Viena, del que també en participaven els alts caps i funcionaris del Estat: fora d’això no era tolerat cap altre producte de farina de blat.

A fora s’anà  establint durant el període l’ordre en el regim de racionament del pa, desapareixent els casos tan corrents de pobles amb grans industries sense gens de pa mesos sencers. Els pagesos eren fora del racionament; com es natural, seguien reservant-se mes farina de la àmpliament necessària,que venien d’amagat, a preus elevats i, casi exclusivament, al canvi de productes alimenticis o no alimenticis (oli, sabó, xocolata, llegiu...)

Com això es perseguia, el resultat era que moltes vagades  es confiscava tot lo que hi havia a la pagesia o fins als pobles i es passaven setmanes sense pa.

Camp de cereals
Aqueta farina, venuda a preus d’amistat fins a 50 ptas., i sense conèixer-se fins a 200 ptas., servia per fer sopes i se’n feia un comerç important i clandestí. No obstant era obligat el tots el casos l’intercanvio. El que no podia oferir res o no pagava amb plata i bitllets de sèrie no obtenia res. Al bitllet corrent entre els pagesos no se li donava cap valor, ja  amb tot el descaro. L’intercanvio era l’única forma de fer transaccions a fora.

Molt mes extens era el comerç de farina de blat de moro, pagat normalment de 30 a 50 ptas./kg.  També es comprava blat de moro que els molins molien mes o menys d’amagat. El transport de tot això era un calvari de penalitats.

Fora del pa el racionament oficial no donava casi res mes: pot ser que en conjunt donaren alguna cosa mes que en el període anterior però fou completament insuficient per sostenir la vida mes mísera.  Oli, unes quantes vegades, llenties també, poquíssims cigrons i mongetes, arròs, cap vegada, carn, raríssimament i congelada, naturalment.

La qüestió del coure era dificilíssima dons el gas no funcionava casi enlloc, l’electricitat a molts llocs era tancada sempre i als altres molt sovint; carbó de cok i vegetal era inexistent i es tenia que fer amb biguetes de llenya venudes a uns preus fabulosos. El fer-se portar llenya de fora era problema difícil i caríssim.


Respecte al peix, es mirà d’organitzar un sistema de peix estranger a preus bastant raonables. Va funcionar unes quantes setmanes bastant bé però aviat es parà. El peix del país era tot venut de estraperlo, a 70 o 80 ptas./kg, el lluç per exemple.

Per comprovar lo dit respecte a la ridícula insuficiència del racionament es veurà que després es publicaren estadístiques sobre el total repartit: hi havia 8 ó 9 partides i la que pujava mes era de 6 ó 7 kilos i això amb casi dos anys de sistema. Era ben bé una alimentació per ocells. De llegums el total era de 5 ó 6 kg i sembla era exagerat en algunes partides. En els últims nou mesos no crec que donessin mes de 1.500 grams de llegums per individu en tot el temps.


De patates se’n feu alguna repartició. I res mes. Les dificultats per anar a fora a comprar es feren molt grosses. Durant tot l’estiu la vigilància va créixer. Els controls de carrabiners i guàrdies d’assalt eren nombrosíssims a tots els llocs i s’apoderaven fins a dos o tres patates soles. El cas de gent afamada que els era pres el paquet o el sac era corrent i moltes vagades el paquet era venut pel carrabiner a un altre. El crim que això representava era tan gros que a la reunió del Parlament a Pins del Vallès, el monestir de Sant Cugat, en parlà l’Irujo [Ministre basc, del PNB] i es donaren ordres menys rigoroses però la veritat fou que aquesta persecució fou grossa i monstruosa dons si s`hagués disposat d’alguna cosa a Barcelona podria justificar-se però no havent-hi  lo necessari per viure i no repartint patates el govern (dons no se’n donaren ni tres kilos) era un assumpte de vida o mort el anar-se-les a buscar. Els trens anaven amb gent a dalt de les teulades i fins davant de la locomotora, essent normals els casos de morts per accidents a ponts i túnels

Clar que al costat dels desgraciats que hi anaven per pura necessitat, que era la majoria, hi havia els comerciants que a cops de punys es col·locaven bé i cada dia feien el negoci, venent-ho a Barcelona.

No obstant, donada la població de Barcelona, lo que entrava era insignificant i enorme quantitat de gent vivien del racionament, farinetes i verdures comprades fent hores de camí. El dinar i sopar de farinetes i verdura era lo corrent. El trobar naps per a molts era una sort i menjaven garrofes i  aglans. Durant l’estiu i la tardor es consumiren enormes quantitats d’avellanes  (“pildores del Dr. Negrín”) que dits traficants portaven de Tarragona, mes o menys d’amagat, però s’acabaren dons el Govern  lo tenia intervingut per l’exportació.

Mes sortosos eren els que tenien patates per les seves correries de l’estiu. No obstant que tant al hivern 37-38 com al hivern 38-39 no es repartí cap patata, el primer va ser molt corrent posseir-ne  en abundància, mentre que el segon les dificultats per a portar-les foren tan grosses que la majoria no en tenien gens.

Fou l’assumpte de les patates el mes vergonyós de tots: dons ho es que en un país eminentment  productor i exportador  no se’n repartíssim gens i estigués prohibit el comprar-ne fora; si ells haguessin repartit un racionament haguera estat bé això; però es monstruós el que tothom es veies obligat a anar com un lladre a buscar-ne el menjar necessari. El preus oscil·laven entre 1 y 3 ptas/kg.


Extraordinàriament mes difícil era trobar altres productes. Sols es trobaven a fora per amistat i encara amb algun intercanvi. Els ous a 30 ptas. amb intima amistat; lo corrent, de 100 a 200 ptas. la dotzena. Oli, molt rar a 200 ptas el litre (poquíssim se’n repartí de racionament).  Llet tota destinada malalts i raríssim dons les vaques eren mortes la major part. Això no vol dir que a les pagesies  en que havia es fes vida de llet a top drap.

Llegum a 30 ptas. amb molta amistat; lo corrent, 100 ptas/kg. Y raríssimes vagades.

A partir del Abril del 38 es pot dir que els subministres des de fora van perdre aquell caràcter de certa normalitat, amb recaders. Ara era exclusivament un assumpte de família i molt raríssim. Es pot dir que dita data senyala el fi de l’època que a fora hi havia menjar i s’inicia el període en que al camp la escassetat era total. La quantitat total de productes era ridículament petita

El racionament fou encara mes mal que a Barcelona als pobles.

La carn era un assumpte raríssim, procedent de llocs que mataven de tant en tant.


Les cooperatives, fabriques, sindicats, etc. ja no van tenir casi ocasió de fer compres fora del racionament, dons sol podien fer cara a aquesta responsabilitat els particulars, per lo que l’obrer modest fou el que pati mes i la gana es desenvolupà especialment en els barris obrers on la depauperació fou molt grossa. El pa de racionament, alguna farineta, alguna verdura, tronxos de col, etc.  eren tot el seu menjar, dons els diners no les arribava per alguna cosa d’intercanvi. El menjar sense gens d’oli i la falta absoluta de oli era molt  corrent i lo rar era tenir oli. Això desenvolupà assecaments intestinals. L’oli faltà a tothom del tot. La falta de peix i carn fou també total. També el vi faltà del tot.


 Els "lots"

A part completament de la gran massa de la població que passava  tan gran gana, hi avien tots els elements dependents del Govern, cossos armats, etc. que gaudien  de “lots” que era l’únic medi de viure en aquest temps. Aquets aliments eren comprats pel Govern al estranger o be procedents de l’altra banda i encara que eren molts els participants d’això, eren una ínfima minoria en comparació a  la massa total de població.

Els millors lots eren els d’Intendència que representava el substitut del “ranxo” dels soldats per tots els que estaven rebaixats de ranxo. Es donaven dons a les casernes i a totes les oficines exclusivament militars i tots els organismes d’aquet tipus. Eren individuals: es donaven cada 15 dies, eren a preus molt barats (inferiors casi als d’abans del 18 de Juliol); venia representar de 15 a 50 ptas i contenien 1 o 2 kg de mongetes, cigrons i al final, llenties; 1 kg d’arròs; altre de sucre; 3 litres d’oli; freqüentment vi, pasta de sopa, xocolata, a vagades, i 3 kg de carn, primer en pots de conserva, mes tard, congelada; bacallà també i llet en pols molt sovint.

Els varis lots dels diferents ministeris es reuniren en un sol, mensual, per tots els funcionaris del Estat que no tenien el anterior. Els preus lleugerament mes alts: com de 60 a 80 ptas. per de 4 a 7 persones, dons eren segons la família. Contenien: uns 4 kg o 2 kg totals de llegums ; arròs, 1 kg; sucre, bacallà, llet (4 pots), carn, 2 kg i oli, 3 litres.

A les fabriques de guerra els repartien un lot cada 15 dies, molt inferior, dons era de 10 ó 12 ptas. a base de llegums principalment y una mica de lo demes.

A mes a mes d’aquets lots generals hi havia els particulars de certs organismes especials o be molt íntims dels  caps, molt millors: Ministeris, Agricultura, etc...

Els grans caps de l’Estat portaven una vida extraordinàriament opulenta  en el menjar. Els alts funcionaris eren també uns grans clients del aliments venuts clandestinament, com el peix, per exemple.

Millors que el d’Intendència eren els lots del guàrdies d’assalt i, especialment, de carrabiners.

Totes les famílies de la gent dita es donaven bona vida dons les interferències de lots eren corrents i sobre la base de la ciutat entraven intendència, funcionaris i fins alguna cosa mes: es donava opulència en el menjar. 

Així resultava que les famílies que tenien soldats al front es morien de gana, mentre que les que els podien mantenir a la reraguarda es donaven la gran vida.

En realitat el sistema de govern es veu era aquet: tenir una minoria ben tipa i que estant contenta el recolzes fermament, i no preocupar-se de la massa, que tant els donava. Es veu amb el ridícul lot que era donat a les Industries de Guerra.

Amb un any i mig de parlar  de resoldre el  problema de proveïments, no varen fer res: lo que demostra que ja ho tenien bé amb aquet sistema de castes.

Aquet estat de monstruosa injustícia d’una casta que s’atipava ben bé mentre el poble es moria de gana fou la causa determinant del ràpid fi de la guerra a Catalunya, dons el soldat veient tal injustícia a casa no volia combatre, i això determinà l’esfondrament del sistema.  

La Generalitat també tenia lots pels seus funcionaris i forces, molt mes petits en general.

A fi d’any s’estructurà una nova organització que classificava a tota la població en tres classes: front, forces de reraguarda i població civil; s’establia un escalat  molt diferent entre els tres tipus i hi havia entre la població civil la varietat d’Indústries de guerra. No s’arribà a establir i segurament hagués estat mes trista la situació de la població civil, no per rebaixar mes el lot (el pa, sí, segur) si no perquè s’hagués impossibilitat del tot el comprar d’estraperlo. 


Camp conreat


De totes maneres era igual perquè les reserves del país s’esgotaven: llavors, amb intercanvi y solsamènt amb ell es trobava alguna cosa però dos mesos després no s’hagués trobat res. Dons, amb tota la gent pagesa al front des de la lleva de 1919 (error gravíssim de mobilitzar tres quintes   de pagesos deixant els camps abandonats) se sembrà poquíssim i la major part de les terres estaven sense conreu.  De durar fins a l’estiu als mateixos pagesos hagués arribat la verdadera fam.

Al estiu del 39 a part d’una mica de blat no s’hagués collit res mes, dons durant la Primavera (cridats les lleves fins al 15) no  s’hagués plantat res  dons ni hagués hagut cap brac. La guerra fatalment havia d’acabar de una manera u altre dons el país no hagué donat ni un gram de menjar i comprar a fora ja no era factibles dons s’acabaven els quartos.


Camp sense conreu

Per fer aquesta organització es feu un padró nou, per evitar els molts abusos que hi havia en els carnets vells de racionament, però fatalment ni havien mes (abusos) als nous dons tothom es jugava el tot per tot.

L’últim sistema d’alimentació de la població civil, sistema que s’inicià ja en el període anterior però que en aquet va tenir tot el seu desenvolupament, fou el de paquets enviats por la família o por amics del estranger. Aquet sistema estigué molt desenvolupat especialment entre les classes benestants que tenien famílies o coneguts al estranger o inclús en zona nacional, i fou un ajut exclusiu per molta gent.

Aquet sistema, que el govern mirava amb recel dons proporcionava alimentació a gent que ell no havia favorit i que solsamènt tolerava per l’aspecte exterior de la democràcia, fou transformat per ell en uns paquets estàndard que establí el govern que lo limitava  i proporcionava per altra banda gran benefici al govern en divises. 

L’exèrcit  representava evidentment una gran part del gasto d’alimentació del govern. L’exèrcit de Catalunya, a la vegada, tenia alimentació abundant dintre dels aliments que el govern tenia i que son els dits al parlar del lots; però a les trinxeres moltes vagades no hi arribava dons el desordre de la Intendència era molt gros i era freqüent que línees es passessin dies sencers sense rebre res de menjar. Com en la reraguarda, en el front el govern preferia que s’atipessin bé els de la segona línea, que eren els addictes, molts del PC, i que feia l’efecte de exèrcit ben organitzat i no l’importava que els soldats de primera línea (sempre de les lleves en temps normal excepte en els punt d’atac on hi anaven els de xoc) no tinguessin res per menjar. Les municions sempre arribaven, els aliments sovint no, i a mes molt retallats per la criminal actitud  dels de segona línea. L’exèrcit llavors es refiava dels camps,  masies i pobles: també la segona línea vivia opulentament d’això: l’aspecte dels soldats no era massa dolent.

Vist el tractament de la població civil ja es pot suposar que no seria millor la dels presos. Un tros de pa i una sopa de llenties era tota la seva alimentació. Lo mateix al camp de treball a pesar de la duresa d’aquet.

Els restaurants que servien de tot persistien raríssims i al preu de 200 ptas: un dinar reservat a gent estrangera o diplomàtics.




Algun restaurant servia pel seu compte  ridículs dinars a alts preus. Però la forma corrent foren els menjadors populars que primer foren de dos tipus: 5 i 10 ptas.  (primer, 38) i desprès es reduïren sols al tip de 5 ptas. dons els de deu donaven lo mateix però millor presentat.  Feien dinar i sopar: per assistir als dos era precisa la baixa del racionament de la ciutat; per un, no calia. Era precís fer la inscripció amb la mar de formalismes i donaven un carnet i els tiquets. El servei era de la “Conselleria de proveïments de la Generalitat” i donaven sopa, un plat de llenties, a vagades una mica de carn, arròs, etc.: era un menjar molt insuficient però moltíssim superior al racionament oficial. En aquets llocs sense carnet no es podia menjar. N’hi havia moltíssims; els que no estaven en axó la major part estaven tancats o algú servia alguna cosa als seus amics. Tots els de tiquet sols podien fer el tipus de 5 ptas. Uns quants eren autoritzats com de luxe i son els primerament dits. N’hi havia pels que venien de fora que tenien que portar autorització del Ajuntament respectiu.

Els bars i cafès estaven del tot deserts. No servien casi res, ni café, ni cerveza, etc, sols algun licor i poc mes.

Com es veu una gran part dels aliment consumits eren proporcionats pel Govern.  Aquets en gran part s’havien d’imputar a canvi d’altres productes (oli, taronges, patates, avellanes, etc.) o be pagats amb or.

Hi havia a mes una colla d’entitats internacionals que enviaven donatius que, en conjunt, sumaven enormes quantitats; casi totes anaven pels nens d’España que era el reclam a tot arreu. No diré que d’allò visquessin alguns asils, etc. però gran part anava al exèrcit i als guàrdies d’assalt. Freqüent era veure sortir els guàrdies d’assalt amb unes caixes cada ú de pots de llet que eren “para los Niños de España”. El govern de Negrin posava primer de tot el sosteniment del règim i no li importava res que es morissin de gana “los niños”


Situació d’altres zones “roges        
  
Al Aragó roig no patiren res per falta d’aliments; n’hi hagué desordre fort per les imbecils mesures del Consell d’Aragó  i dels anarquistes.

La ciutat de València patí mol menys que Barcelona. Solsamènt al final començà a sentir falta de coses.  

Madrid tingué evidentment un calvari mes gran que Barcelona: però tingues en conte que el racionament de Madrid fou sempre molt superior al de Barcelona. Si bé allí era molt mes difícil que aquí el trobar aliments clandestins. La falta de vitamines fou també molt mes intensa.

En les altres zones roges es pot dir que no hi hagué fam. Faltaren coses, però n’havia d’altres

Al Nord, el primer any es patí una mica però el país es bastant ric i no s’arribà a cap extrem.

Es pot dir que Barcelona fou dels llocs pitjors. El camp de Catalunya es industrial. El que patí mes dons als pobles va esser la població no pagesa: la situació va esser tan o mes difícil que a Barcelona: fou grossa  també la depauperació.


Apèndix.   Primer període nacional a Barcelona (26 de Gener a 1 d’Abril)

Darrera mateix de les forces nacionals entraren els camions d’Auxili Social que iniciaren la repartició de menjars freds i calents en quantitat fabulosa, de franc el primer mes. Després s’anaren reduint solsamènt a coses especials

La població fou reserva de bastant cosa en els saquejos pacífics dels magatzems de les cooperatives del govern mig realitzats els dies 25 i 26 de gener. Molta gent s’aprovisionà en quantitats molt grans de tots els productes de que deien eren formats els lots, sobre tot bacallà i llaunes de conservés. També moltíssima farina. Lo que hi havia en dits magatzems era una quantitat impressionant i que devia durar molts dies a famílies modestes.
Aconsellat per forners i adroguers el govern va suprimir de seguida el racionament: el resultats foren les cues que es formaven a tot arreu a on donaven alguna cosa. A 1 d’Abril, fora del pa no se’n havien suprimit gaires, donant un regim molt semblant al dall primer període. El tipus d’alimentació era molt semblant al de Novembre del 1936.

La cua del pa es tardà 20 dies en poder-la vèncer a costa de un gasto de farina fabulós. Cues ja menys sovint. Varen donar tot el pa que es volia. Carn se’n donà poca; peix, poc, però hi havia una mica. Llegums, llenties principalment. Oli escassíssim; ous a 7 i 10 ptas., per dotzena, clandestins. Llet, poca. En realitat el país no té res i te que venir tot de fora i es difícil el transport. Hi ha moltes conserves de totes classes. Es, naturalment una cosa completament diferent del temps roig.