Colores

[NOTA RELATIVA A LOS COLORES QUE SE UTILIZAN: CON OBJETO DE FACILITAR LA LECTURA DEL BLOG HEMOS INCLUIDO UNOS COMENTARIOS O ACLARACIONES, ENTRE CORCHETES, EN LETRA CURSIVA Y EN COLOR "AGUA".
TAMBIÉN, PARA DISTINGUIR MÁS CLARAMENTE LOS TEMAS REFERENTES A TODO EL PAÍS DE LOS RELATIVOS MÁS INMEDIATAMENTE A CATALUÑA, HEMOS REDACTADO LOS PRIMEROS EN COLOR "BLANCO" Y LOS SEGUNDOS EN COLOR "NARANJA".]

sábado, 16 de septiembre de 2017

La Propietat Urbana durant la revolució


[Como es bien sabido, la revolución anarquista y, más adelante, comunista, que tuvieron lugar en Cataluña durante la guerra de 1936 a 1939 afectaron a todas las persones y a toda la vida del país y, por ende, a todas las actividades económicas, empresariales y sociales. Transcribimos en esta “entrada” los recuerdos de Pere Arola acerca de los hechos y circunstancias acaecidos en el ámbito de la Propiedad Urbana durante esos años. Hechos y circunstancias que Pere Arola vivió de cerca: en buena parte “de primera mano” ]

Durant els primers mesos sols es donà una llei referent a la riquesa urbana. Fou el Decret de la Generalitat de fi de Juliol establint la rebaixa de un 25 % en els lloguers inferiors a 300 ptas. mensuals, seguit del de l’Estat establint el 50% en els inferior a les 200 ptas., també mensuals.


Famós bombardeig sobre la trama urbana de Barcelona

[Propietaris d’habitatges sense administrador]


El propietari que no tingué cap dels conflictes que s’explicaran va anar seguint cobrant els lloguers amb bastanta facilitat dons la gran rebaixa i l’augment dels jornals feia fàcil el pagar-los. No obstant, especialment en els barris obrers, era freqüent el cas del que per principi no volia pagar i que naturalment no hi havia res a fer. Com que s’havien de pagar les contribucions i les obres eren tan cares, poca cosa quedava en el millor dels casos. Tot lo dit es refereix als propietaris que es portaven la finca ells mateixos sense administradors. 

[Administradors Sindicats a C.N.T. o a U.G.T.]

Com els de totes les professions els administradors es van haver de sindicar. Una colla d’administradors sense escrúpols constituïren el sindicat de la C.N.T. en que obligaren a entrar a quasi tots. Uns quants, mes vius i prudents, es salvaren formant el de la U.G.T. Aquets conservaren la seva independència, aplicaven un percentatge per les atencions sindicals i feien les liquidacions als propietaris en tots els casos en que per la situació d’aquets o de les cases les era possible.

A la majoria dels de la C.N.T. els van fer entrar en una “Administració Col·lectiva” que va esser una de les mes fructíferes “pillades” de la revolució. Agruparen un enorme numero de cases (vora el 50%), cobraven els lloguers millor que ningú dons si era precís es feia l’amenaça, i no pagaven cap contribució i, si bé feien obres, el romanent que quedava era enorme: d’aquest, amb excuses o sense, no en donaven res al propietaris i amb filtracions enormes s’anava gastant, essent continues les fugides dels que ja plens de butxaques s’anaven al estranger. Fins al gener el negoci va anar creixent dons anaven fent entrar en la Agrupació finques de administradors recalcitrants confiscades per tota classe de sindicats, etc... Formaven part del Sindicat de Professions Liberals, Secció “Técnicos Administrativos”

Camió de la FAI

El de la U.G.T. es deia “Gestores Administrativos”. Un grup dels mes importants i acreditats Administradors formava part de la C.N.T. però amb les seves combinacions i propines aconseguiren no formar part de la “Administració Colectiva” i actuaven com els de la U.G.T. si be aplicant un percentatge mes crescut (del 10 %) pel Sindicat.


[Confiscacions menys raonables o no raonables]



Tots els sindicats e inclús partits polítics es dedicaren des de els primers dies a la caça dels “feixistes”, com es sabut. Darrera de cada assassinat venia sempre la confiscació de les finques si es que en tenia. Altres vegades no ho feien. També es feu en moltes cases dels fugitius o absents i, en fi, en moltes dels que els semblava que eren dretans; o be confiscacions de finques dels propietaris de fabriques o establiments pel personal col·lectivitzat o pel Sindicat del ram corresponent. A vegades es confiscava la entitat que hi trobava un pis bo per ella o que ja residia en un pis seu [Entenc que una “confiscadora” confiscava la entitat que era propietària de un pis que l’hi anava bé o en el cual ella era inquilina...]

Era freqüent el cas de lliurar-la al Sindicat de Professions Liberals per la administració [s’entén que qui lliurava era qui la avia “confiscat”]. Però mes freqüent el de portar-se-la ells mateixos. En moltes cases hi havia el cartell de confiscació per entitats molt variades i mes eren les confiscades sense cartell. Els Sindicats de Fusta, Químiques, etc. en tenien moltes; encara que els de la C.N.T. eren els que feien casi tot; també, en casos mes justificats, la U.G.T. I inclús els partits d’esquerre ho feien: clar que era freqüent en aquets casos que la C.N.T. els en tragués i s’ho quedés ella.

El Sindicat de la Construcció de C.N.T. a part de confiscar totes les obres en construcció va confiscar també enorme numero d’altres

En general tots passaven a cobrar i segons la seva força cobraven mes o menys. També tots coincidien en no pagar cap contribució.

[Comissariat de l’Habitatge de la Generalitat de Catalunya]

Com que aquest procés de confiscació s’anava fent pel Agost i Setembre general i amenaçava amb acabar amb totes les cases que no tenien administrador, la Generalitat que temia anés tot a mans de la C.N.T. i que veia en les cases una possible font d’ingressos, a part de voler donar un aspecte de normalitat i respecte al Dret, creà el “Comissionat de l’Habitatge” el 15 de agost de 1936, amb gran sigil, per evitar el moviment de la C.N.T.

Allí tots els propietaris de cases no confiscades les hi inscrivien, s’obligaven a portar a segellar els rebuts i els contractes de lloguer i els hi donaven uns papers que es ficaven a les portes de les finques que deien: “Edifici intervingut per el Comissariat de l’Habitatge de la Generalitat de Catalunya”. Això evità moltes confiscacions, especialment les sense cap causa (dons en cas de ser conegut industrialment o assassinat, poc hi feia) i feu una certa pressió en el cobrament del lloguers. A fi de mes es portava una liquidació de cobros i despeses. També feu una certa por al Sindicat de la Construcció i als grups d’operaris de totes classes que feien a les cases, sense dir res, les obres que els semblava i després passaven a cobrar al final o setmanalment i si no es pagava lo que deien es quedava la casa; forma que es desenvolupà no obstant en Octubre i Novembre. Poques cases degueren quedar sense incorporar-se al “Comissariat” de les sense administrador i aquestes poques caigueren en mans del primer que passà


Gran edifici "protegit" per  "barricades"


[Situació a l’Inici de 1937]

Al febrer de 1937 no arribaven al 50 % les cases en que, sia per administradors o pel mateix propietari i amb totes les limitacions de obres sense to ni so, gent que no pagaven, etc. s’administrava rectament. Les altres, els seus fruits crescudíssims anaven a les butxaques de qualsevol i representaven la “pillada” mes grossa de la revolució.

Al inici de 1937 es notà en tota la C.N.T. un moviment per substituir els mètodes incontrolats i completament anarquistes, per la constitució d’un sistema complet d’Estat basat en els Sindicats i la Federació de Sindicats, o sia: de baix a dalt, al revés de l’Estat Socialista. De llavors daten els 12 Sindicats Únics de la C.N.T., etc. Això portà a tolerar menys que mai l’existència d’altres sindicals. Es l’època burocràtica de la C.N.T.

En l’administració de les finques es presenta l’acord del Sindicat de Professions Lliberals i el de la Construcció. Aquet havia anat confiscant moltes cases, no sols les a mig fer, i les de tots els propietaris que no havien pogut pagar les obres que els hi feien per força, sinó també les de tots els constructors que havien fet col·lectivitzar. Era un lot molt respectable i fructífer.

Les dos administracions es fusionaren en una, depenent del Sindicat de Professions Lliberals: L’Administració Popular Urbana a la que ingressaren, amb o menys unanimitat cases d’altres Sindicats o Organismes de la C.N.T. Aquesta Administració prengué seguit la dita tendència de caire totalitari, i especialment en certes zones de la població va anar posant el seu cartell de confiscació a totes les cases. Els de la U.G.T. posaren els seus per evitar que els hi confisquessin (dons posat el paper ja anaven a cobrar lloguers) i molts propietaris veient que els papers de la Generalitat no servien de res, anaven a l’Administració de la U.G.T. per que els les salvaguardessin. La C.N.T. creà una sèrie de zones amb oficines particulars.

No obstant, aquesta situació que conduïa a quedar-se tot la C.N.T. no tingué temps de prendre gran abast, doncs la Generalitat amb el pretext de que era intolerable seguís un moment mes l’actual estat de coses, prengué unes mesures el resultat immediat de les quals fou el que el tant per cent de propietaris que encara cobraven rentes deixessin de percebre-les i que la organització de la C.N.T. passés a ser la oficial.

La Pedrera

[Els Decrets de Tarradellas. Nadal del 37. Dissolució del “Comissariat de l’Habitatge”; creació de la “Junta Mixta de Administración y Control de la propiedad urbana”]


Aquesta legislació correspon a alguns dels decrets que Tarradellas (amb la col·laboració de Carrasco i Formiguera, es digué) estudià per Nadal a S’Agaró i formen un total de 57 decrets de varis assumptes i que no serviren per a res. Els referents a la Propietat suspengueren el cobro dels lloguers de Febrer, dissolgueren el Comissariat de l’Habitatge i crearen una Junta Mixta de Administració i Control de la propietat urbana que, posteriorment (un mes després) fou encarregada de la administració de totes les finques de Barcelona. Amb el centre al local del Comissariat (Passeig de Gracia, encreuament Diagonal), tingué les mateixes zones i oficines de la Administració Popular Urbana de la C.N.T. Sobre el personal de la C.N.T. ingressà tots els dels restants administradors i una gran multitud de propietaris o parents d’ells que tingueren influencia per això.

Aquesta Administració es una de les coses mes "divertides" de la revolució: organisme autònom amb una plantilla de personal fabulosa; es pot dir que “absorbia” gairebé tot lo que cobrava. Amb algunes variacions persistí fins al final del domini roig a Barcelona: amb retràs va anar cobrant lloguers però cada dia la recaptació va anar disminuint sense que deixés de esser formidable donada la facilitat que la inflació donava per pagar. L’única acció per obligar a pagar era el no fer cap reparació i llavors els hi feien caure. En general si be anaven fent reparacions i això amb una sèrie d’inspeccions prèvies i posteriors i assessoraments tècnics de tota mena (dons de tot hi havia al personal), les cases no milloraren pas i probablement els hi faltà allò que hi dona l’acció personal del propietari o del administrador. Als últims temps, la falta de personal i materials i la molta gent que no pagava ho empitjorar molt: les cases van anar decaient per culpa d’aquesta administració.

Una de les conseqüències d’aquet sistema de administració fou la desaparició total dels industrials particular que es dedicaven a obres, dons aquesta administració les encarregà a los col·lectivitats respectives i així els que s’avien anant resistint a incorporar-se es van veure obligats a sucumbir.

Si be la Administració pagava, aviat o tard, les obres no ho va fer pas amb les contribucions, que segons sembla no mes va pagar un trimestre. Això fou possiblement una maniobra de la Generalitat per no haver de donar diners a l’Estat. L’Ajuntament segurament cobrà bona part per ell, sinó no s’haguera pas sostingut. Encara que era un sistema molt car, sobraven diners, els quals passaven a la Generalitat com a reserva. Sempre es van anar donant excuses als propietaris per no pagar-les: per fi, a finals de 1937, s’iniciaren les liquidacions, del primer trimestre de l’any, molt migrades i que no es feren efectives sinó després d’una completa demostració per documentació e la propietat: pocs varen esser els que cobraren i encara poc. Durant l’any 1938 sembla es pagà una mica mes, però era cada moment mes freqüent el quedar a 0. Aquestes liquidacions es feren mes que per res altre per donar al estranger impressió de justícia. Es pot dir que des de gener del 37 no cobrà res la propietat. L’única avantatja dels propietaris es que no se els cobrava lloguer per considerar-lo a compte de les liquidacions. 


Al principi de 1938 aquet organisme passà a dependre directament de la Generalitat i aquesta disposà mes que mai dels ingressos. Pot dir-se que la major part dels ingressos que la Generalitat tingué des de febrer de 1937 i que l’hi permeteren sostenir les seves enormes despeses procedien d’aquesta Administració dons eren extrets valent-se del endarreriments en la liquidació i de la no liquidació.

Chalet en Casanova/Londres

[Primavera de 1938. L’Estat s’apropia de la administració d’alguns bens urbans gestionats abans per la “Junta Mixta de Administración y Control de la propiedad urbana”. A mes, confiscaven els immobles dels declarats “desafectes”]


Aquesta entitat absorbí totes les altres i ho administrà tot fins que a la primavera del 1938 el Govern Central es dedicà a fer judicis de desafecció al regim confiscant-se del bens de tots els fugitius. Posaven un petit cartell immoble i avisaven que quedava prohibit pagar a ningú que no fos la Delegació d’Hisenda (dons ells, amb el seu fariseisme afectaven creure que les cases de Barcelona se les administraven lliurement els seus propietaris) i això portava un conflicte amb la Junta de Administració i Control que sense cap gestió quedava resolt a favor de l’Estat, qui cobrava els lloguers pel seu compte amb mes efectivitat que l’Administració. El numero de finques confiscades per l’Estat anà creixent fins a ser molt important.

En els immobles, a mes de els naturals perjudicis causats per l’abandó es tenen que citar els causats pels bombardejos que fores des de la destrucció total del edifici a desperfectes mes o menys grossos o a pèrdua de vidres solament. El numero de edificis sinistrats s’aproxima als tres mil dintre de un total de seixanta mil en tot el terme municipal: els llocs estan citats en el capítol de bombardejos. En dit numero no hi entren sinó els que tenen desperfectes en l’obra seriosos i no trencament de vidres i de persianes i balcons que es tan corrent.

Altre perjudici fou el dels refugiats que tingué importància especialment en l’Eixample, col·locats en tots els pisos abandonats, moltes vagades fent marxar als estadants o be, barrejats amb ells malmeteren tots els pisos fins a cremar les portes, el parquet, i aixecar l’enrajolat: nombrosos pisos quedaven destruïts y plens de porqueria.

La Diagonal

[Els porters i vigilants de les cases]


La qüestió de porteria o vigilància de les cases fou en innombrables casos causa dels pitjors atropellaments per les denuncies dels porters. Aquets s’assignaren un sous base sobre el qual els propietàries recaptaven dels llogaters una resta: venien a fer-se 200 ptas. mensuals. Cap al desembre de 1936 es substituí això per un sou mes moderat: de 125 a 150 ptas. Estaven sindicats tots y cada central tenia un sistema u altre de cobrar. Tenien senyalada una festa setmanal i els sindicats crearen un cos de suplents que cobraven del propietari 8 ptas. diàries. Segons la qualitat de la casa la porteria o suplència eren de home o de dona.

A partir de febrer de 1937 aquets funcionaris cobraven del seu Sindicat al que la Junta els hi donava els diners. En generals les escales i porteries no perderen gaire en netedat i l’aspecte d’elles fou sempre com abans del 18 de Juliol.

Vista aèria del Casc Antic

[Decret de Municipalització de l’ habitatge del 1937]

Exceptuant les dites confiscacions que s’iniciaren cap a fi de 1937 i com s’ha dit arribaren a esser molt importants, no es donà pel Govern Central cap disposició sobre el dret de propietat.

La Generalitat feu pel mig de 1937 un decret de Municipalització de l’ habitatge que quedava potestatiu dels municipis. El de Barcelona tant per que li hagués estat una carrega econòmica, com les pressions dels qui volien que el regim tingués una caire moderat no s’hi acollí

En canvi s’acolliren molts municipis forans, especialment els que des de els primer temps la C.N.T ja la tenia municipalitzada. En dit decret s’establia exempt de la municipalització les cases habitades pels propis amos i altres punts per l’estil. Al principi la C.N.T. havia estat molt mes radical. A fi de comptes, en els nombrosos pobles, especialment els grans, en que s’establí la municipalització pagà qui volgué i respecte a les obres en pocs llocs hi hagué una organització. En tots els municipis d’aquest tipus, els propietaris no cobraren res, com no sigui algun cas personal i fet amb tot sigil.

En la majoria dels pobles no s’aplicà la municipalització, i pagà qui volgué i encara tractant-se de propietaris que no havien tingut que fugir. Fou un assumpte purament de consideració personal i de volgué quedar bé. Les cases dels pobles decaigueren molt, a part dels llocs on hi va haver bombardejos i refugiats.

La Generalitat també realitzà, tant a la ciutat com als pobles, confiscacions d’immobles de desafectes al regim: en realitat totes les confiscacions realitzades als primers temps foren nominalment fetes per ella: de les que tingué noticia, que foren no pas totes, feu un gran expedient que es resolia favorablement en tots els casos en que no era la persona fugitiva a l’estranger o clarament desafecte i per tant detinguda. Ara que tant si es feia el expedient i era resolt favorablement com si no es feia, per contar com no confiscada, la situació era igual dons el cobrar depenia exclusivament de les causes dites abans. Si la casa era ocupada per qualsevol sindicat o per refugiats era segur no marxarien i casos rars son els de aconseguir fer marxar refugiats invocant aquestes sentencies.

[Situació a la resta de la zona roja]

A la resta de la zona roja tot anà per l’estil: les confiscacions oficials foren molt mes nombroses especialment els 1937 i 1938. A Madrid, i sembla també a Valencia, les cases en aquest estat eren administrades per un organisme de l’Estat. La resta, no molt nombrosa, estava, crec, com abans, però rar era el que pagava: a Valencia es possible; a Madrid, els canvis que la guerra donà, ho fan poc probable. Als pobles, el no pagar era mes corrent encara que a Catalunya. Els immobles patiren els danys com a Barcelona: mes forts foren a Madrid pels obusos i especialment pels refugiats d’altres barris, també la brutícia era enorme en pisos i escales comparant amb aquí



No hay comentarios:

Publicar un comentario