Aquesta setmana, l’enemic amb el temor del reforçament de material que rep el Govern lleial es tira a un atac sobre Madrid des de les línies dels Torrejons; avancen quatre columnes per les quatre carreteres d'Aragó, Toledo, Humanes i Extremadura. El dia 2 agafen Parla i Pinto i el dia 4 assalten, en mig de les lluites mes dures de la guerra, Getafe. Els dos dies següents l’enemic es tira amunt, per Villaverde, i el dissabte avança pels barris extrems de Madrid, cap al Oest, vorejant la Casa de Campo i iniciant un atac sobre Madrid ocupant barris com Colmenares y Carabanchel.
 |
| Antigua estación de Atocha, hoy |
A dintre, passat el primer moment de pànic esclata l’esperit de defensar-se fins a la mort. Els feixistes fan dintre tiroteigs i son rebutjats; es fan forts afusellaments. Durant tota la setmana l’enemic fa forts bombardeigs sobre Madrid produint víctimes innocents.
Es tornen a fer forts atacs per prendre Oviedo. Al Sud i a l’Aragó hi ha poca activitat.
Un dia d’aquesta setmana es bombardejat el port de Barcelona amb fort canoneig. En realitat comença a preocupar l’activitat dels vaixells rebels que poc a poc han anat prenent posicions i pel pas del Atlàntic al Mediterrani s’han donat combats en que van esser enfonsats uns vaixells lleials. Ajudats pels avions que Alemanya e Itàlia venen tendeixen a embotellar al Mediterrani l’esquadra espanyola lleial. Aquesta ha sofert varis combats i ha tingut moltes averies. Ha hagut bombardejos, especialment a Cartagena, Alacant, Almeria i Málaga.
Setmana del 9 al 15
Arribats els facciosos front a Madrid es tiren cap a l’Oest, ocupant la Casa de Campo i lluitant-se tota la setmana d’una forma terrible. Contra lo que molts creien, Madrid ni es rendeix ni es forçat. S’estableix una línia de trinxeres a lo llarg del Manzanares i tota la setmana la lluita es terrible mentre l’aviació bombardeja espantosament la ciutat i els canons també. Sembla que es precís un esforç per fer recular als facciosos.
A la resta dels fronts no hi ha casi res com no sigui violentes accions al sector d’Oviedo, on els miners ataquen durament.
A l’estranger la política seguida els primers dies fou una criminal complaença amb els facciosos. [Como es bien sabido, la Guerra Civil Española fue como un preludio de la 2ª Guerra Mundial. En el año 1.936 la tensión entre las potencias fascistas (Alemania e Italia), las democracias (Francia e Inglaterra, sobre todo) y Rusia preanunciaba la próxima contienda europea. En España la clave era también la tensión entre ambas ideologías: fascismo y democracia. Por ello, para evitar la extensión a toda Europa del enfrentamiento español La Sociedad de Naciones constituyó un “Comité Internacional de No Intervención”,… Comité que resultó totalmente ineficaz: el régimen nazi de Hitler en Alemania y el fascista de Mussolini en Italia ayudaron militarmente a los sublevados desde el principio. Italia colaboró con aviones y cuarenta mil soldados. Alemania aportó tanques, artillería y aviación (Legión Cóndor) y unos dieciséis mil hombres. Las “democracias” tardaron más en desatender los criterios del Comité; de hecho su actuación podría calificarse de hipócrita; en efecto:] abans de la rebel·lió França i Anglaterra simpatitzaven amb el govern, mentre que Itàlia i Alemanya eren contraris. Però, principalment a Anglaterra, els hi feia por el tema de la revolució. Vingut el 19 de Juliol, els excessos de la primera setmana i la falta de control del Govern van fer que els dits governs, per temor a la revolució, pel temor a ser enemics del futur Govern, es van posar en la posició de la “no intervenció” (15 de Agost), esperant que els feixistes enviessin els armaments per vèncer donats els desastres de les dos primeres setmanes. Així, van creure que el 15 de setembre Madrid hauria caigut i manaria Franco i ells en serien amics i seria neutral. Però la lentitud fins Talavera s’accentuà i Franco necessità mes material i aviadors. França i Anglaterra feren els “ulls grossos”. Però al arribar al fi d’Octubre, el poble "s’havia despertat" i Blum [President del Govern de França] es veié obligat a tolerar l’enviament de milers de voluntaris que a fi de Novembre eren ja un recolzament fortíssim a Madrid. [En efecto, la República española contó a partir de entonces con la participación de voluntarios de sindicatos y partidos de izquierda extranjeros que acudieron a luchar contra el fascismo: las "Brigadas Internacionales". Llegaron a ser unos 35.000 hombres. Además de su colaboración efectiva -participaron en las principales batallas de la guerra civil-, convirtieron la lucha de la República en una causa universal.] L’assumpte s’anava complicant. Tant França com Anglaterra volien que s’acabés aviat, i no s’acabava. Ells volien que Franco després fos neutral.
Rússia ajudà mes directament amb alguns directors i tècnics com Antonov-Obseyenko, el Consul a Barcelona, principal factor de la aliança CNT-UGT, per guanyar la guerra i gran conseller del PSUC de Barcelona. Ell ajudà molt.
 |
| Antonov Obseyenko |
[Fue un importante “bolchevique” de la primera hora: dirigente del asalto al “Palacio de Invierno” durante la soviètica “Revolución de Octubre”.
Diplomático, Consul General soviético en Barcelona; acabo víctima de una de las famosas purgas de Stalin al final de los años 30.]
Setmana del 16 al 22
La segona setmana de setge a Madrid es terrible. S’inicia amb un desesperat atac de l’enemic que el fa entrar en la Ciutat Universitària on es fan lluites terribles. A tota la línia des de Pozuelo cap la Ciutat Universitària, Casa de Campo, Carabanchel i Villaverde es terrible la lluita. Ajudada pels criminals atacs de la aviació i canons que fan milers de víctimes.
Poca activitat hi ha en altres fronts, pendent tothom de l’atac a Madrid.
La dissensió entre CNT i UGT continua a pesar de formar part en el Govern de la Generalitat; per acabar-la es feu un pacte d’actuació i una gran assemblea a la Monumental el dia 25 d’Octubre, acte en el que es va votar una unitat d’acció. Altre manifestació fou la del dia 6 d’Octubre en que no hi assistí la CNT. Després de feta la “unió” es feren grans actes conjunts pels carrers, com el del 8 de Novembre, d’homenatge a Rússia pel ajut que dona; l’enterrament de Durruti, el 22 de Novembre, etc.; actes en que es posà de manifest la unitat dels treballadors.
[José Buenaventura Durruti fue el más famoso, aguerrido y revolucionario anarquista español. Fue una de las figuras más relevantes de la organización sindical CNT.
Falleció a comienzos de la Guerra Civil, luchando en el bando republicano al frente de una formación de milicianos conocida en su nombre como columna Durruti. De hecho falleció en extrañas condiciones, nunca aclaradas –al parecer por “fuego amigo” – en el frente de Madrid.]
Pocs dies abans d’arribar el front dels facciosos a Madrid es formà nou Govern en que hi entraren tres ministres de la CNT. Aquet Govern es per un desig de controlar la situació i evitar el cantonalisme independentista, que es va fent fort.
Al arribar a Madrid els facciosos ha crescut el temor de la ocupació o d’un cerc al Govern i aquet marxa a Valencia; lentament s’hi traslladen les oficines. A Madrid es forma la Junta de Defensa que actua presidida por Miaja amb absoluta independència i que es el primer intent reeixit d’organitzar el país. Poc a poc va agafant tot el que estava en mans de Sindicats i Comitès i si no pot evitar els milers d’afusellaments de gent de dretes, al fi de l’any ho controlarà tot i ajudarà a la millora del exercit.
Mentrestant, el Govern a Valencia es res: es la seva època mes nul·la: es veu la seva impotència; la FAI a Valencia practica assassinats; el Govern no mana enlloc. Però manté valentment el criteri de esser el Govern legítim i de que no passa res.
L’Azaña, a Catalunya vigila que no surtin baralles entre els partits Comunista y Socialista, organitzant forces per recolzar el Govern.
Setmana del 23 al 29 de Novembre
S’ha iniciat un període de mal temps que evita els criminals atacs dels facciosos amb avions i fa menys intensos els del canó sobre l’heroica capital. En canvi es dediquen a fer mal al Mediterrani. Alacant i Cartagena son criminalment atacades amb nombroses víctimes i molts danys. Es veu important que l’exercit lleial rebi bons caps davant l’audàcia dels pocs vaixells rebels ajudats escandalosament per Alemanya y Itàlia .
L’ajuda tan demanada pels polítics en guerra ve de Rússia i dels “fronts populars” (socialistes i comunistes) d’Europa. Aquesta “Brigada Internacional” arribada fa poc temps té ja uns 20.000 homes i guarneix tot el front de Madrid: es a la que es deu que Madrid no caigui. Dons a pesar de la falta de força del facciosos, hagueren entrat.
Milicias polacas jurando lealtad a la República.
Aquets fronts han tingut gent forta i aguerrida molt important, però, ultra més material, exigeixen homes del estranger que actuïn. L’heroica resistència de Madrid ha trastornat els plans dels Governs. Aquets que esperaven el triomf de Franco veuen que aquet es para, i pensen que pot ser es podrà evitar que guanyi; França i Anglaterra veuen que cada retard d’aquell es posar-se mes en mans d’Itàlia i Alemanya i comencen a pensar en un arreglo a base del poder lleial. Per això els hi es favorable l’actitud de no dificultar res a aquet poder i pensen que potser si aquet es fa fort ho dominarà tot i posarà les coses com abans. Però les forces d’aquet creuen son comunistes...
Els facciosos es queden parats davant els seus fracassos i hi ha posicions a 1 de Desembre molt crítiques fins de que l’ajut de italians i alemanys els hi dona solament ales i amb posterioritat els rojos organitzen masses de combat bones i fortes: els estrangers.
Mentrestant ací es parla d’organitzar el comandament únic, la disciplina, etc., però resulta molt dificil d'aconseguir. A Madrid, en canvi, la pressió de la guerra fa transformar les milícies en cossos disciplinats que a cap d’any poden rellevar als Internacionals; mentre les forces d'Ordre Públic controlades pels comunistes ajudaran al Govern. Tenen la disciplina.
Diplomático, Consul General soviético en Barcelona; acabo víctima de una de las famosas purgas de Stalin al final de los años 30.]
Setmana del 16 al 22
La segona setmana de setge a Madrid es terrible. S’inicia amb un desesperat atac de l’enemic que el fa entrar en la Ciutat Universitària on es fan lluites terribles. A tota la línia des de Pozuelo cap la Ciutat Universitària, Casa de Campo, Carabanchel i Villaverde es terrible la lluita. Ajudada pels criminals atacs de la aviació i canons que fan milers de víctimes.
Poca activitat hi ha en altres fronts, pendent tothom de l’atac a Madrid.
La dissensió entre CNT i UGT continua a pesar de formar part en el Govern de la Generalitat; per acabar-la es feu un pacte d’actuació i una gran assemblea a la Monumental el dia 25 d’Octubre, acte en el que es va votar una unitat d’acció. Altre manifestació fou la del dia 6 d’Octubre en que no hi assistí la CNT. Després de feta la “unió” es feren grans actes conjunts pels carrers, com el del 8 de Novembre, d’homenatge a Rússia pel ajut que dona; l’enterrament de Durruti, el 22 de Novembre, etc.; actes en que es posà de manifest la unitat dels treballadors.
[José Buenaventura Durruti fue el más famoso, aguerrido y revolucionario anarquista español. Fue una de las figuras más relevantes de la organización sindical CNT.
Pocs dies abans d’arribar el front dels facciosos a Madrid es formà nou Govern en que hi entraren tres ministres de la CNT. Aquet Govern es per un desig de controlar la situació i evitar el cantonalisme independentista, que es va fent fort.
Al arribar a Madrid els facciosos ha crescut el temor de la ocupació o d’un cerc al Govern i aquet marxa a Valencia; lentament s’hi traslladen les oficines. A Madrid es forma la Junta de Defensa que actua presidida por Miaja amb absoluta independència i que es el primer intent reeixit d’organitzar el país. Poc a poc va agafant tot el que estava en mans de Sindicats i Comitès i si no pot evitar els milers d’afusellaments de gent de dretes, al fi de l’any ho controlarà tot i ajudarà a la millora del exercit.
Mentrestant, el Govern a Valencia es res: es la seva època mes nul·la: es veu la seva impotència; la FAI a Valencia practica assassinats; el Govern no mana enlloc. Però manté valentment el criteri de esser el Govern legítim i de que no passa res.
 |
| President Azaña |
L’Azaña, a Catalunya vigila que no surtin baralles entre els partits Comunista y Socialista, organitzant forces per recolzar el Govern.
Setmana del 23 al 29 de Novembre
S’ha iniciat un període de mal temps que evita els criminals atacs dels facciosos amb avions i fa menys intensos els del canó sobre l’heroica capital. En canvi es dediquen a fer mal al Mediterrani. Alacant i Cartagena son criminalment atacades amb nombroses víctimes i molts danys. Es veu important que l’exercit lleial rebi bons caps davant l’audàcia dels pocs vaixells rebels ajudats escandalosament per Alemanya y Itàlia .
L’ajuda tan demanada pels polítics en guerra ve de Rússia i dels “fronts populars” (socialistes i comunistes) d’Europa. Aquesta “Brigada Internacional” arribada fa poc temps té ja uns 20.000 homes i guarneix tot el front de Madrid: es a la que es deu que Madrid no caigui. Dons a pesar de la falta de força del facciosos, hagueren entrat.
Milicias polacas jurando lealtad a la República.
Aquets fronts han tingut gent forta i aguerrida molt important, però, ultra més material, exigeixen homes del estranger que actuïn. L’heroica resistència de Madrid ha trastornat els plans dels Governs. Aquets que esperaven el triomf de Franco veuen que aquet es para, i pensen que pot ser es podrà evitar que guanyi; França i Anglaterra veuen que cada retard d’aquell es posar-se mes en mans d’Itàlia i Alemanya i comencen a pensar en un arreglo a base del poder lleial. Per això els hi es favorable l’actitud de no dificultar res a aquet poder i pensen que potser si aquet es fa fort ho dominarà tot i posarà les coses com abans. Però les forces d’aquet creuen son comunistes...
Els facciosos es queden parats davant els seus fracassos i hi ha posicions a 1 de Desembre molt crítiques fins de que l’ajut de italians i alemanys els hi dona solament ales i amb posterioritat els rojos organitzen masses de combat bones i fortes: els estrangers.
Mentrestant ací es parla d’organitzar el comandament únic, la disciplina, etc., però resulta molt dificil d'aconseguir. A Madrid, en canvi, la pressió de la guerra fa transformar les milícies en cossos disciplinats que a cap d’any poden rellevar als Internacionals; mentre les forces d'Ordre Públic controlades pels comunistes ajudaran al Govern. Tenen la disciplina.
No hay comentarios:
Publicar un comentario